Passa al contingut principal

Digueu-me gandul

Si la riquesa fos el resultat inevitable del treball dur, les dones d’Àfrica serien totes milionàries” (Georges Monbiot, The Guardian, 7 de novembre de 2011).

Un amic em va explicar que de l’escola del seu fill de 6 anys li havia arribat una valoració sobre la criatura que l’havia deixat molt preocupat: “El nen és molt intel•ligent, però no li agrada treballar”. El vaig tranquil•litzar explicant-li que segurament era un error del professor en l’ús del terme “però”. Segurament el que el professor volia dir és que: “El nen és molt intel•ligent, per tant no li agrada treballar” o bé: “El nen és molt intel•ligent i no li agrada treballar”, o més probablement: “El nen és molt intel•ligent i li cal treballar poc”.

L’homo sapiens, com tots els éssers vius, ha intentat des de sempre sobreviure i, per maximitzar les seves probabilitats d’èxit, fer-ho seguint l’imperatiu natural de l’eficiència. Així, des de que es pot considerar una espècie diferenciada d’altres branques d’homínids, l’homo sapiens ha emprat una de les seves capacitats innates més preuades, la intel•ligència, per fer, entre altres coses, el que els altres animals no fan: triar els seus objectius vitals. I un d’ells ha estat reduir al màxim les tasques dures, avorrides, repetitives, inútils, consumidores de temps i recursos, feines en general feixugues i que no el deixen pensar i gaudir de viure, que és el que realment el fa ser el que és, un ésser intel•ligent.

Fugir de l’esforç sembla ser doncs una de les conseqüències de les lleis bàsiques de la naturalesa i és, per tant, el més natural en l’home. L’eficiència en el treball té un motiu lògic: esforçar-se més del necessari és contraproduent per l’individu i per l’espècie, consumeix temps i recursos que altrament es podrien emprar per coses més productives (com pensar) i produeix residus molestos de manera totalment innecessària. S’han d’obtenir els objectius, però amb el mínim esforç possible. No te sentit allò de que “no valorem el que obtenim sense esforç”...penso més aviat que el que no valorem és allò que no desitgem de veritat.

És absurd doncs afirmar que el fet que a algú no li agradi treballar està en conflicte amb el fet de ser molt intel•ligent. Que no ens agradi treballar (una noció molt concreta de "treball" identificat amb "esforç") és el normal en un ésser que es consideri intel•ligent.

Així que estic ben fart del discurset de “la cultura de l’esforç”. La cultura de l’esforç és una farsa, una invenció contra natura que beneficia només a uns quants. En realitat la natura busca eficiència i no pas esforç, però no ens equivoquem, no es tracta d’una eficiència en l’estret sentit economicista si no en un sentit molt més ampli. La noció d’eficiència va lligada tant als mitjans, en aquest cas l’esforç (que s’hauria de minimitzar i no pas maximitzar), com als fins, que després de tot són els que donen sentit a l’esforç. Això és el que no entenen els defensors de la cultura de l’esforç per als quals la intel•ligència es limita als mitjans i no te res a dir dels fins. De fet, la cultura de l’esforç converteix els mitjans en fins; és com si només ens preocupéssim de la velocitat del cotxe, sense ni tan sols plantejar-nos on anem.

El fet és que encara que ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, la noció d’eficiència seguirà sent el que regeix a la natura i continuarà estant més lligada a la llei del mínim esforç necessari i a l’aprofitament dels talents naturals de cadascú que a una estúpida cultura de l’esforç per l’esforç que l’únic que fa és malbaratar els limitats recursos de que disposem, crear frustracions i mantenir l’status quo. Una gota de talent val més que un oceà d’esforços.

Que quedi clar que no és que cregui que mai hem de moure un dit. Està clar que en ocasions és inevitable haver d’esforçar-se. I, si és així, és correcte mirar de passar aquest tràngol amb la millor cara possible, cosa tant més fàcil quan més sentit te l’esforç en qüestió; per exemple faríem bé d’esforçar-nos en pensar sobre quins són els nostres talents naturals, allò que se’ns dóna bé i quins són els nostres fins, que acostumen a coincidir força amb allò que ens fa feliços. Ningú té tots els talents ni ningú pot aconseguir qualsevol cosa. Això ens donaria una pista sobre quins són els esforços que valen la pena. I aleshores sí, abocar tota la nostra passió en aquell esforç, un esforç per altra banda indispensable per assolir l'objectiu, però que així serà naturalment eficient, i que en tenir sentit se’ns farà molt menys feixuc.

És absurd doncs dir que què al nen no li agradi treballar representa una objecció al fet de “ser molt intel•ligent”. És normal que un nen molt intel•ligent hagi assumit perfectament l’imperatiu natural de l’eficiència i que no li agradi esforçar-se per que sí. El que no és tan normal és que hi hagi tanta gent adulta que encara no ho hagi fet i que consideri “ser molt treballador” una cosa desitjable en sí mateixa o que faci bandera d’una aberració com “la cultura de l’esforç”, com si s’haguessin cregut aquell lema que donava la benvinguda als desafortunats que arribaven a Auschwitz: “El treball us farà lliures”. Digueu-me gandul, però ara el meu amic està més tranquil respecte el seu fill.



Nota: La valoració anava acompanyant les notes del nen: Un excel·lent en totes i cadascuna de les assignatures.


Publicat a: 
http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/73/digueu-me-gandul

Comentaris

  1. Quería dejar un comentario sobre lo buena que me ha parecido esta entrada, pero mi cultura del "antiesfuerzo" me lo impide.

    Un abrazo (sin apretar demasiado).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PENSAMENT CRÍTIC, CRISI I DECREIXEMENT.

El decreixement constitueix un conjunt de reflexions i arguments que es presenta com un enfocament del pensament, profundament crític amb els dogmes que regeixen el pensament polític, social i econòmic actual el qual dóna suport a un sistema econòmic que clarament es troba en crisi . Simplificant es pot dir que el que el decreixement proposa és una mena de gir copernicà. El centre del sistema actual està ocupat sense cap mena de dubte per la idea productivista del creixement econòmic infinit . Tot gira al voltant d’aquest concepte. El raonament emprat per que això sigui així és el següent: “per la prosperitat de la humanitat cal que l’economia funcioni correctament i que la economia funcioni correctament equival a que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”. Aquest raonament fins i tot acaba escurçant-se i quedant-se en un simple “cal que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”, deixant de banda primer la pròpia economia, amb tota la seva complexitat, i oblid

Cuando el empleo es inmoral.

" Obra de tal modo que uses la humanidad, tanto en tu persona como en la persona de cualquier otro, siempre como un fin al mismo tiempo y nunca solamente como un medio ". Esta es la formulación del fin en sí mismo del Imperativo Categórico de Kant. Está bastante claro, ¿no? según Kant (y muchos otros posteriormente) utilizar a otro (o a tí mismo) como un simple medio para obtener otros fines es inmoral. Esto no quiere decir que no se pueda utilizar a otra persona o a tí mismo como medio para otros fines, lo que es moralmente inaceptable es que se utlilice solamente como un medio, en todo caso la persona utilizada debe ser considerada, además de un medio, un fin en sí mismo. Cuando el empleado es empleado para obtener otro fin, como un eslabón más de la cadena productiva, y en ningún momento es considerado un fin en sí mismo por el empleador podemos decir que el actuar de éste es inmoral. Si se puede sustituir al empleado por una máquina que pueda hacer lo mismo (excepto vi

Pseudociències

INTRODUCCIÓ Abans que res s’ha d’aclarir que aquesta entrada no tracta sobre l’ètica dubtosa de les multinacionals farmacèutiques, un debat que seria molt interessant però sense dubte molt més complicat. El tema doncs són les pseudociències i en què es diferencien del que anomenem ciència, concretament des del punt de vista ontològic (el que és, el que hi ha al món, independentment de nosaltres, de qualsevol subjecte i de qualsevol consciència) i epistemològic (el que nosaltres coneixem del món, com ho coneixem i com ho justifiquem). No es pretén aquí debatre sobre la ciència des del punt de vista ètic (el que considerem, i per què ho considerem, que està moralment bé o malament), ni el político-social, l’ideològic, ni del mal ús que les multinacionals puguin fer de la ciència. Veurem què són el que anomenem pseudociències, perquè no funcionen, o millor dit, per què el més raonable és creure que no funcionen i per què sembla que funcionin, és a dir, per què tanta gent se sent atreta i