“Si la riquesa fos el resultat inevitable del treball dur, les dones d’Àfrica serien totes milionàries” (Georges Monbiot, The Guardian, 7 de novembre de 2011).
Un amic em va explicar que de l’escola del seu fill de 6 anys li havia arribat una valoració sobre la criatura que l’havia deixat molt preocupat: “El nen és molt intel•ligent, però no li agrada treballar”. El vaig tranquil•litzar explicant-li que segurament era un error del professor en l’ús del terme “però”. Segurament el que el professor volia dir és que: “El nen és molt intel•ligent, per tant no li agrada treballar” o bé: “El nen és molt intel•ligent i no li agrada treballar”, o més probablement: “El nen és molt intel•ligent i li cal treballar poc”.
L’homo sapiens, com tots els éssers vius, ha intentat des de sempre sobreviure i, per maximitzar les seves probabilitats d’èxit, fer-ho seguint l’imperatiu natural de l’eficiència. Així, des de que es pot considerar una espècie diferenciada d’altres branques d’homínids, l’homo sapiens ha emprat una de les seves capacitats innates més preuades, la intel•ligència, per fer, entre altres coses, el que els altres animals no fan: triar els seus objectius vitals. I un d’ells ha estat reduir al màxim les tasques dures, avorrides, repetitives, inútils, consumidores de temps i recursos, feines en general feixugues i que no el deixen pensar i gaudir de viure, que és el que realment el fa ser el que és, un ésser intel•ligent.
Fugir de l’esforç sembla ser doncs una de les conseqüències de les lleis bàsiques de la naturalesa i és, per tant, el més natural en l’home. L’eficiència en el treball té un motiu lògic: esforçar-se més del necessari és contraproduent per l’individu i per l’espècie, consumeix temps i recursos que altrament es podrien emprar per coses més productives (com pensar) i produeix residus molestos de manera totalment innecessària. S’han d’obtenir els objectius, però amb el mínim esforç possible. No te sentit allò de que “no valorem el que obtenim sense esforç”...penso més aviat que el que no valorem és allò que no desitgem de veritat.
És absurd doncs afirmar que el fet que a algú no li agradi treballar està en conflicte amb el fet de ser molt intel•ligent. Que no ens agradi treballar (una noció molt concreta de "treball" identificat amb "esforç") és el normal en un ésser que es consideri intel•ligent.
Així que estic ben fart del discurset de “la cultura de l’esforç”. La cultura de l’esforç és una farsa, una invenció contra natura que beneficia només a uns quants. En realitat la natura busca eficiència i no pas esforç, però no ens equivoquem, no es tracta d’una eficiència en l’estret sentit economicista si no en un sentit molt més ampli. La noció d’eficiència va lligada tant als mitjans, en aquest cas l’esforç (que s’hauria de minimitzar i no pas maximitzar), com als fins, que després de tot són els que donen sentit a l’esforç. Això és el que no entenen els defensors de la cultura de l’esforç per als quals la intel•ligència es limita als mitjans i no te res a dir dels fins. De fet, la cultura de l’esforç converteix els mitjans en fins; és com si només ens preocupéssim de la velocitat del cotxe, sense ni tan sols plantejar-nos on anem.
El fet és que encara que ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, la noció d’eficiència seguirà sent el que regeix a la natura i continuarà estant més lligada a la llei del mínim esforç necessari i a l’aprofitament dels talents naturals de cadascú que a una estúpida cultura de l’esforç per l’esforç que l’únic que fa és malbaratar els limitats recursos de que disposem, crear frustracions i mantenir l’status quo. Una gota de talent val més que un oceà d’esforços.
Que quedi clar que no és que cregui que mai hem de moure un dit. Està clar que en ocasions és inevitable haver d’esforçar-se. I, si és així, és correcte mirar de passar aquest tràngol amb la millor cara possible, cosa tant més fàcil quan més sentit te l’esforç en qüestió; per exemple faríem bé d’esforçar-nos en pensar sobre quins són els nostres talents naturals, allò que se’ns dóna bé i quins són els nostres fins, que acostumen a coincidir força amb allò que ens fa feliços. Ningú té tots els talents ni ningú pot aconseguir qualsevol cosa. Això ens donaria una pista sobre quins són els esforços que valen la pena. I aleshores sí, abocar tota la nostra passió en aquell esforç, un esforç per altra banda indispensable per assolir l'objectiu, però que així serà naturalment eficient, i que en tenir sentit se’ns farà molt menys feixuc.
És absurd doncs dir que què al nen no li agradi treballar representa una objecció al fet de “ser molt intel•ligent”. És normal que un nen molt intel•ligent hagi assumit perfectament l’imperatiu natural de l’eficiència i que no li agradi esforçar-se per que sí. El que no és tan normal és que hi hagi tanta gent adulta que encara no ho hagi fet i que consideri “ser molt treballador” una cosa desitjable en sí mateixa o que faci bandera d’una aberració com “la cultura de l’esforç”, com si s’haguessin cregut aquell lema que donava la benvinguda als desafortunats que arribaven a Auschwitz: “El treball us farà lliures”. Digueu-me gandul, però ara el meu amic està més tranquil respecte el seu fill.
Nota: La valoració anava acompanyant les notes del nen: Un excel·lent en totes i cadascuna de les assignatures.
Publicat a:
http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/73/digueu-me-gandul
Un amic em va explicar que de l’escola del seu fill de 6 anys li havia arribat una valoració sobre la criatura que l’havia deixat molt preocupat: “El nen és molt intel•ligent, però no li agrada treballar”. El vaig tranquil•litzar explicant-li que segurament era un error del professor en l’ús del terme “però”. Segurament el que el professor volia dir és que: “El nen és molt intel•ligent, per tant no li agrada treballar” o bé: “El nen és molt intel•ligent i no li agrada treballar”, o més probablement: “El nen és molt intel•ligent i li cal treballar poc”.
L’homo sapiens, com tots els éssers vius, ha intentat des de sempre sobreviure i, per maximitzar les seves probabilitats d’èxit, fer-ho seguint l’imperatiu natural de l’eficiència. Així, des de que es pot considerar una espècie diferenciada d’altres branques d’homínids, l’homo sapiens ha emprat una de les seves capacitats innates més preuades, la intel•ligència, per fer, entre altres coses, el que els altres animals no fan: triar els seus objectius vitals. I un d’ells ha estat reduir al màxim les tasques dures, avorrides, repetitives, inútils, consumidores de temps i recursos, feines en general feixugues i que no el deixen pensar i gaudir de viure, que és el que realment el fa ser el que és, un ésser intel•ligent.
Fugir de l’esforç sembla ser doncs una de les conseqüències de les lleis bàsiques de la naturalesa i és, per tant, el més natural en l’home. L’eficiència en el treball té un motiu lògic: esforçar-se més del necessari és contraproduent per l’individu i per l’espècie, consumeix temps i recursos que altrament es podrien emprar per coses més productives (com pensar) i produeix residus molestos de manera totalment innecessària. S’han d’obtenir els objectius, però amb el mínim esforç possible. No te sentit allò de que “no valorem el que obtenim sense esforç”...penso més aviat que el que no valorem és allò que no desitgem de veritat.
És absurd doncs afirmar que el fet que a algú no li agradi treballar està en conflicte amb el fet de ser molt intel•ligent. Que no ens agradi treballar (una noció molt concreta de "treball" identificat amb "esforç") és el normal en un ésser que es consideri intel•ligent.
Així que estic ben fart del discurset de “la cultura de l’esforç”. La cultura de l’esforç és una farsa, una invenció contra natura que beneficia només a uns quants. En realitat la natura busca eficiència i no pas esforç, però no ens equivoquem, no es tracta d’una eficiència en l’estret sentit economicista si no en un sentit molt més ampli. La noció d’eficiència va lligada tant als mitjans, en aquest cas l’esforç (que s’hauria de minimitzar i no pas maximitzar), com als fins, que després de tot són els que donen sentit a l’esforç. Això és el que no entenen els defensors de la cultura de l’esforç per als quals la intel•ligència es limita als mitjans i no te res a dir dels fins. De fet, la cultura de l’esforç converteix els mitjans en fins; és com si només ens preocupéssim de la velocitat del cotxe, sense ni tan sols plantejar-nos on anem.
El fet és que encara que ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, la noció d’eficiència seguirà sent el que regeix a la natura i continuarà estant més lligada a la llei del mínim esforç necessari i a l’aprofitament dels talents naturals de cadascú que a una estúpida cultura de l’esforç per l’esforç que l’únic que fa és malbaratar els limitats recursos de que disposem, crear frustracions i mantenir l’status quo. Una gota de talent val més que un oceà d’esforços.
Que quedi clar que no és que cregui que mai hem de moure un dit. Està clar que en ocasions és inevitable haver d’esforçar-se. I, si és així, és correcte mirar de passar aquest tràngol amb la millor cara possible, cosa tant més fàcil quan més sentit te l’esforç en qüestió; per exemple faríem bé d’esforçar-nos en pensar sobre quins són els nostres talents naturals, allò que se’ns dóna bé i quins són els nostres fins, que acostumen a coincidir força amb allò que ens fa feliços. Ningú té tots els talents ni ningú pot aconseguir qualsevol cosa. Això ens donaria una pista sobre quins són els esforços que valen la pena. I aleshores sí, abocar tota la nostra passió en aquell esforç, un esforç per altra banda indispensable per assolir l'objectiu, però que així serà naturalment eficient, i que en tenir sentit se’ns farà molt menys feixuc.
És absurd doncs dir que què al nen no li agradi treballar representa una objecció al fet de “ser molt intel•ligent”. És normal que un nen molt intel•ligent hagi assumit perfectament l’imperatiu natural de l’eficiència i que no li agradi esforçar-se per que sí. El que no és tan normal és que hi hagi tanta gent adulta que encara no ho hagi fet i que consideri “ser molt treballador” una cosa desitjable en sí mateixa o que faci bandera d’una aberració com “la cultura de l’esforç”, com si s’haguessin cregut aquell lema que donava la benvinguda als desafortunats que arribaven a Auschwitz: “El treball us farà lliures”. Digueu-me gandul, però ara el meu amic està més tranquil respecte el seu fill.
Nota: La valoració anava acompanyant les notes del nen: Un excel·lent en totes i cadascuna de les assignatures.
Publicat a:
http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/73/digueu-me-gandul
Quería dejar un comentario sobre lo buena que me ha parecido esta entrada, pero mi cultura del "antiesfuerzo" me lo impide.
ResponEliminaUn abrazo (sin apretar demasiado).