Filo-sofà

Un dels temes recurrents que provoca malestar entre la població és el sou dels polítics: Si es mereixen el sou que guanyen, qui ha de decidir els seus salaris, si és just que un diputat cobri aquesta o aquella quantitat, si està justificat que el president d’un Govern Autonòmic cobri més que el del Govern Central o que alguns membres de l’equip de govern d’un Ajuntament s’apugin el sou ni que sigui un euro sobre els seus immediats predecessors, especialment en uns temps que ens diuen que són de crisi i en els que s’intenta convèncer a tothom de la necessitat de fer sacrificis. Totes les activitats humanes tenen una sèrie de béns intrínsecs, essencials, que fan que aquella activitat sigui el que és. Aquests béns han d’estar al centre de les motivacions de qualsevol que es dediqui a l’activitat que sigui i quan els motius d’algú són uns altres podem parlar de corrupció d’aquesta activitat. No entrarem a discutir quins són els béns essencials de la política, però definitiv

Potser una de les preguntes més formulades durant les setmanes posteriors a unes eleccions ajustades és aquella que ens qüestiona sobre si qui ha de governar necessàriament és “la llista més votada” o no. Es fan enquestes, debats i tertúlies, als mitjans i al carrer, on cadascú diu la seva. Els partits polítics i els seus simpatitzants es posicionen, normalment en funció del que els interessa segons els resultats que hagin obtingut. Els arguments normalment pivoten entorn d’una suposada dialèctica legalitat/legitimitat. És aquesta una disjuntiva vàlida en molts casos de la vida. Efectivament no sempre allò que és legal és també legítim i de vegades allò legítim va contra la llei. No crec que sigui aquest el cas de “la llista més votada”. En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es

Tal com jo ho veig, la majoria de crítiques que reben els anomenats “indignats”, són una mostra de que molta gent no ha entès massa bé què està passant, incapaços de sortir dels esquemes d’un sistema que s’ha mostrat incompetent per assolir els objectius del que hauria de ser una societat feliç. Deixant de banda arguments que s’autodeslegitimen, com els que acusen els “indignats” d’abraçar una tendència política determinada i no “representar” la societat, el principal eix d’argumentació mínimament seriòs contra la protesta, des de posicions que fins i tot es consideren properes a l’esperit general del moviment, és el que critica que encara no hagin sortit “propostes concretes”. Aquest argument peca de no haver entès l’autèntica essència del moviment. La força de l’anonimat, la potència d’una multitud que es nega a ser identificada i la indefinició formen part precisament del que fa aquest moviment diferent d’altres mobilitzacions recents (no a la guerra, vivenda digna, no